Ser dona no és fàcil pràcticament en cap país del món. Fins ací, res nou, res que no hagem “naturalitzat” amb resignació front a la multiplicitat de noticies d’atacs perpetus contra el gènere femení, de manca de igualtat i discriminació instaurada. Però no cal anar lluny, la violència de gènere (tant a nivell físic, sexual com psicològic) continua sent una lacra social de la que ni tan sols els països suposadament més “desenvolupats” se’n desprenen.
Un estudi de l’Agència pels Drets Fonamentals de la UE presentat dimarts passat a la Universitat de València revela unes dades vertaderament preocupants. L’estudi és el resultat d’un total de 42.007 entrevistes en 28 països de la UE a una mostra aleatòria de dones en edats compreses entre 18 i 74 anys.
Els resultats? Parlen per ells mateixos:
- El 33% de les dones entrevistades (1 de cada 3) ha experimentat violència física i/o sexual almenys una vegada des dels quinze anys (el 8% dins l’últim any).
- El 22% de les dones entrevistades (1 de cada 5) ha sofert violència per part d’una parella actual o anterior.
- El 18% ha estat assetjada d’alguna forma des dels quinze anys (aquí entren conductes del tipus que algú t’espere fora de casa, del treball… sense raó alguna; cridades telefòniques sense resposta; assetjament cibernètic; etc.).
- L’11% (1 de cada 10 dones) ha sofert algun tipus de violència sexual.
- Un 5% (1 de cada 20) ha sigut violada.
En quant al segon punt, l’estudi mostra que la violència per part d’ex-parelles és molt superior a la perpetuada per parelles actuals, però cal tenir en compte que, per a la víctima, pot ser més fàcil parlar sobre la violència d’una parella anterior. Aquest tipus de possibilitats cal no repudiar-les a l’hora d’elaborar un estudi social d’aquestes dimensions, doncs és possible –com bé es denota a les investigacions en l’àmbit de les ciències socials- que hi ha aspectes de la realitat no mesurables i difícilment perceptibles, i açò no s’ha de passar per alt. En aquest mateix sentit, l’estudi afirma –també respecte a la violència proveïda per algun company sentimental- que són Dinamarca, Finlàndia i Letònia els països on aquest tipus d’assetjament és més alt, situació que pot sorprendre’ns. No obstant, és important saber que hi ha diferències culturals i llocs on les reticències a parlar del tema són menors, doncs no hi és el mateix grau de conscienciació –ciutadana i institucional- a tots els països.
Hui en dia la legislació de deu estats membres ens parla del impacte de la violència en les relacions. En alguns països s’ha desenvolupat una legislació que procura la protecció immediata de la víctima, que sofreix assetjament continu, si la seua situació és d’urgència. Però encara queda molt per fer, doncs moltes vegades les víctimes no acudeixen a la Justícia per no disposar de garanties de seguretat de forma immediata i potser es veuen abocades a continuar vivint amb l’agressor, amb la por.
En quant al tercer punt, per exemple, es tracta de conductes obsessives, però greus, doncs un 23% de les dones que han patit aquest tipus d’assetjament han hagut de canviar el seu correu electrònic, telèfon o, en els casos més extrems, el seu domicili. Es tracta d’una situació de difícil solució perquè l’assetjament no està ben definit en tots els països (sols 17 dels inclosos en l’estudi tenen una definició al respecte i ni tan sols coincideixen en ella).
Algunes altres dades reveladores de l’estudi són les següents:
- El 75% de les dones que han patit assetjament tenen estudis superiors o universitaris.
- El 66% de les víctimes no informen dels incidents més violents a ningú.
- Sols un 50-60% estan satisfetes amb l’actuació de la Policia.
La violència de gènere ha de ser una prioritat en la política europea començant per un plantejament transparent i no discriminatori del que s’entén per “violència de gènere”; i continuar amb la regulació de la criminalització, la protecció i l’accés a la justícia.
Cal més consciència social a tots els nivells.
Periodisme alliberat 