Hui he despertat amb una altra sensació, mirava els rostres i veia una altra llum, o potser era jo… Els qui llegien el periòdic ho feien amb més curiositat que mai, com si no cregueren el que ha passat a aquesta ciutat que ha sigut sempre tan puta. Hui lluïa el Sol de forma diferent i no ha estat sols un somni.
Ahir va despertar València, plena de goig. La ciutat segueix fent pudor, però l’aire corre en una altra direcció.
Les mirades de menyspreu d’una elit que s’havia acomodat al seu castell ja no fan mal. Als grans esdeveniments i grans accions amb les que es solien llavar la cara van desprenent-se del seu trencadís. Un trencadís que deixa al descobert una herència vergonyosa: factures en calaixos, saquejos, arques públiques buides i endeutades, una política social i econòmica nefasta, una senyera contra la cultura, contra la llengua, contra la ciutadania, i vergonya… molta vergonya.
Sí, València fa pudor. València, amor i odi. Per fi va equilibrant-se la balança, per fi un canvi en favor de la il·lusió. Per fi una València que comença a estimar-se, perquè han començat a desinfectar i a matar els monstres en favor del diàleg, acabant amb el despotisme que anava ofegant una població acomplexada.
Ja cobren sentit tants poemes, tantes lletres, tants cants a València… Açò era el principal, encara queda molt camí per fer. Però gràcies. Perque sinó, no sé si haguérem recuperat mai la il·lusió per aquesta terra que tant estimava immolar-se.
Una injecció de força bruta. Si ha costat tant, té moltes raons per quedar-se. Ja podem plantar el cap. Tota aquesta ràbia acumulada al cor durant tant de temps pot fer meravelles.
Gràcies València.
Periodisme alliberat 