L’altre dia vaig tenir l’oportunitat de preguntar-li al cineasta Alberto Rodríguez, director de la recent guanyadora de 10 goyes La Isla Mínima, si creia que l’espectador (mitjà) d’aquest país estava preparat per captar el transfons de la seua pel·lícula. Ell em contestà que sí, que “l’espectador és intel·ligent, el que ocorre es que està mal acostumat”.
“Els dispositius de percepció, que, com qualsevol altre dispositiu, s’aprenen i s’assumeixen, havien convertit l’efecte directe en efecte de veritat. La tecnologia, presentada com un aparell de fira, es convertí en garant, i no en simple transmissor, d’allò comunicat […]” (Jenaro Talens en El sujeto vacío: cultura y poesia en territorio Babel).
La idea d’una cultura orientada al sistema JO-ELL, en el que el consumidor de productes culturals es situa en una posició de “destinatari ideal”, comporta el perill d’una divisió de la societat entre transmissors i receptors passius i el sorgiment d’una “orientació psicològica a la recepció de la veritat en qualitat d’un missatge llest sobre un esforç intel·lectual aliè” (Iuri M. Lotman (1998) en La Semiosfera II. Semiótica de la cultura, del texto, de la conducta y del espacio). És el Mode de Representació Institucional, típicament hollywoodiense per una altra banda, que es dirigeix a un espectador passiu al que se li dona tot explicitat i mastegat, per a que s’assega còmodament al sofà de sa casa sense haver de pensar massa en el que se li ofereix al davant.
Aquest mode de recepció al que l’espectador mitjà s’ha “acostumat” no s’atribueix sols a la industria cinematogràfica, és un mode de rebre tot tipus de comunicació: la periodística, la política, la cultural… Una forma, doncs, de veure la vida: d’assumir el que se’ns projecta com a vàlid i no reflexionar més enllà, no assumir el transfons.
Sota una trama de thriller merament anecdòtica que presenta La Isla Mínima, es desenvolupa tota una reflexió política que espera arribar a l’espectador. Sota l’angoixa que pot despertar en molts espectadors la falta de resolució clara de l’anècdota: una sèrie de buits, uns camps esperant sent emplenats per la reflexió: uns camps que apel·len a un receptor actiu al que no se li ha de dir tot i que no espere trobar en la pantalla la resposta a les seues inquietuds, sinó dintre d’ell mateix.
Dubtem, dubtem sempre del que se’ns diu als mitjans, del que se’ns comunica. Reflexionem…. sempre.
Alberto Rodríguez a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la UV el passat 11 de febrer. Foto: Pilar Guillén Marco
Periodisme alliberat 