Esdeveniments / Política / Reflexions / Societat / Uncategorized

Tant de bo el racisme no siga la nova llibertat d’expressió legitimada

Al llibre “Democràcia i responsabilitat” (2013), el politòleg i sociòleg Edgar Morin percep una contradicció entre dos imperatius: el de protegir el dret a la llibertat de pensament, el dret a la crítica i, alhora, el dret a no agravar una situació mundial que es radicalitza cada dia. Fa una petita distinció entra el món àrab, que ha patit les conseqüències de la colonització que els ha impedit avançar cap a la modernitat i en el que religió i política van de la mà; mentre que la situació al món occidental ja va patir un procés de secularització i en ell, tot i que resideixen els valors de llibertat, igualtat, fraternitat i democràcia, també existeixen enormes carències que no ens deixen obrir-nos a altres visions del món de les que sols tenim una actitud simplista i generalitzadora.

Em sembla convenient començar aquest article amb la referència anterior perquè, i que quede clar que cap tipus de violència ni cap atac a la llibertat d’expressió és justificable, l’atemptat contra la redacció de la revista satírica francesa Charlie Hebdo el passat dimecres, que va acabar amb la vida de dotze persones, i la resta de desafortunats episodis –el del supermercat jueu ahir divendres o els dispars a agents de policia en França- són part d’una escalada d’odi, ja creixent, entre el món àrab i el món occidental, que vindrà molt bé a molts sectors d’extrema dreta –cal no oblidar que el Front Nacional va guanyant suports- i que va a crear onades de pànic i d’odi amb l’ajuda de la “gran” tasca dels mitjans de comunicació de masses que es mouen per audiències i titulars impactants.

El politòleg, filòsof i sociòleg Sami Naïr, considera –al mateix llibre- que en l’època del triomf de la democràcia “la llibertat mal entesa fa sovint inevitable la irresponsabilitat”. Un atac d’aquestes magnituds en França és molt simbòlic, doncs es tracta d’un país que, tradicionalment, sempre ha estat –amb matissos- exemple de integració i de democràcia, i en el que viuen una nombrosa població d’origen magrebí o àrab, que també són ciutadans francesos. Una situació que s’havia tornat un tant conflictiva, sobretot arran la crisi econòmica dels últims anys que, junt a les diferències culturals, havia conduit població a una certa marginalitat i costosa integració. Un país que, en el fons, mai ha deixat de sofrir certa tensió i això és conegut en tots els àmbits públics francesos.

Les amenaces a la revista, i més en els temps que vivim –en els que molts radicals fonamentalistes s’entrenen per a lluitar una guerra contra Occident i un Occident hipócrita continua lliurant una guerra contra ells, potser de forma més subtil- podien preveure un resultat com aquest. Ha estat un atac a la llibertat d’expressió, una llibertat per la que s’ha de lluitar dia a dia, quan multitud de periodistes es veuen acallats o assassinats en altres països pel seu treball, quan des dels mateixos països occidentals que tan enlairen la bandera d’aquesta llibertat acallen les veus incòmodes dels seus propis mitjans. Tant de bo el lema “Je suis Charlie” fós diari, tant de bo els polítics que hui aproven la llei mordassa a Espanya no fossin tan hipócrites sumant-se a un lema pel que no lluiten, tant de bo el racisme no fos la nova llibertat d’expressió legitimada.

Els polítics necessiten jugar a curt plaç, perquè els convé, perquè els ciutadans –que tanta resposta inmediata necessitem en el present- volem respostes, i les volem ja; però el problema no s’acaba ací. Ja hi hagué conflictes per la publicació d’unes vinyetes de Mahoma a la revista danesa Jyllands-Posten en 2005, i ja ningú ho recorda. No vaig a repetir que hi ha atacs tots els dies arreu del món, al igual que hi ha atacs a persones innocents en tots els llocs, cada dia… però està clar, unes vides valen més que altres, i unes vides valen més que altres quan el context actual ho requereix.

La solució de fons és cultural, és de responsabilitat i cooperació. Encara no haveu entès que les autoritats i els mitjans de comunicació de masses creen la realitat al seu gust? que hi ha pànic perquè la noticia de la setmana és aquesta, i si aquesta fós acallada com són acallades moltes guerres i conflictes arreu del món? doncs no sería la nostra realitat ni la nostra prioritat, ni la nostra conversació, ni el nostre malson. Que es parla molt de “lluita contra el terrorisme” i de “seguretat internacional”, i poc de valors culturals i cooperació i eliminació d’armes quan vivim en un món en el que els interessos de mercats mouen els fils.

El que vinc a dir és que les tensions i l’odi sols aporten més odi, més conflictes, més racisme, una generalització inconscient i irresponsable que no fa més que dibuixar un peix que es mossega la cola, un cercle de interessos a expenses del pànic humà.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s