Wanted: Palestina

Que si he estudiat una carrera que no té eixida al mercat laboral, que si les dinàmiques empresarials m’impedeixen fer periodisme com cal, que si hi ha un gran intrusisme en la professió, que si els estudis relacionats amb les Ciències Socials i les Humanitats cada vegada estan més infravalorats per un tractament interessat des de les instàncies superiors… En definitiva, sembla que patir crisis existencials sobre el que fem amb la nostra vida no és estrany entre les noves fornades de periodistes, periodistes que tractem de donar-li un sentit a un somni front al qual ningú ens hauria parat els peus durant molt de temps i que, ara, amb raó o no, creiem quasi impossible d’acomplir.

He tornat a estimar la professió. He tornat a creure que a pesar de les pressions corporatives, interessos polítics i dificultats per a exercir-la, som totalment necessaris. Cal que algú conte al món el que ocorre quan la informació és massa incòmoda per al poder, quan la informació que s’amaga segueix matant ciutadans i crea una realitat interessada a mercè de l’autoritat econòmica i política. Cal que algú ho faja i no hi ha major recompensa que transmetre aquest llegat.

Amb motiu de les Jornades d’Apropament a la Realitat Palestina que tingueren lloc el passat dia 20 al centre cultural de la Nau de València, diversos periodistes, activistes, però sobretot persones amb molta vocació humanitària, ens van apropar, als assistents, a una realitat que molts desconeixíem de primera mà. Restabliren el valor del periodisme, del poder de la informació i del coneixement; restabliren el valor de la, en paraules del fotoperiodista David Segarra, “bellesa de la veritat”, perquè el conflicte de Palestina també és un conflicte informatiu.

El poble palestí és un poble refugiat i oprimit des de fa 66 anys, quan la vessant sionista dels jueus, amb el suport d’autoritats polítiques internacionals, comença a crear l’Estat d’Israel desposseint els palestins de les seues terres mitjançant l’apartheid i la neteja ètnica.

Des d’aleshores la realitat que viu aquesta població, tradicionalment multicultural, ha estat un atac directe contra la seua existència, contra els seus fills que ja naixen amb la condició de refugiats i que dia rere dia han de passar dos o tres controls militars, amb soldats israelians armats fins les dents, per arribar a l’escola.

Una nakba que s’ha traduït en la destrucció de més de 400 municipis, en al voltant de 800.000 refugiats i refugiades, milers de persones assassinades i almenys 35 matances, segons indica l’investigador en Història de la UV Jorge Ramos Tolosa. Però també s’ha tractat i es tracta d’un atac a la memòria esborrant topònims o cremant patrimoni cultural, i és que, com bé diu la periodista Lola Bañón al seu llibre Palestins “el món no coneix els palestins. Entre altres coses, perquè la història s’ha escrit sense ells”.

Palestina abans i després

Lola Bañón, membre, a més, de l’executiva de l’Agència de l’ONU per als refugiats de Palestina (UNRWA), feu una crítica a la forma com el periodisme ha tractat aquest tema doncs el problema és que tot el discurs ha acceptat unes pautes equivocades equiparant les forces israelianes i palestines en 1948; fent entendre que el sionisme és un moviment majoritari dins d’Israel quan mai ho ha sigut; o donant-li protagonisme a la qüestió del islamisme radical preconitzat per Hamás i que, junt amb la qüestió del 11S, fa que Palestina siga inclosa mediàticament dins de “l’eix del mal”, equiparant la població, inclús, amb Al-Qaeda quan sempre ha estat un enemic d’aquesta -cosa que, per cert, no surt mai als mitjans de comunicació d’Occident-.

Els periodistes som humans, i primerament sempre està la qüestió humanitària, la qüestió ètica. Però el periodisme, i cal no oblidar-ho, també és acció política.

No es pot deixar de banda que hi ha un Estat, Israel, que compta amb el suport internacional, que compta amb immunitat front als més que visibles crims contra els drets humans que continua provocant encara hui, 2014, irònicament “Any de Solidaritat Internacional amb Palestina”, segons l’ONU; any en que els diversos atacs del passat estiu es saldaren amb més de 2.000 morts palestins i 6 civils israelians.

No es pot deixar de banda que, en ple segle XXI, hi ha una població que viu enclaustrada en “guetos” dalt de turons vertaderament controlats i sense capacitat de circular lliurement per les seues terres, sense poder comunicar-se amb els seus familiars si viuen separats, classificats amb distints carnets d’identitats (fins a cinc) segons els drets que tinguen o no com a ciutadans per una legislació racista que va aprovant el Parlament d’Israel. Una població que conviu escoltant bombardejos i no fuig perquè no té on, una població que ha vist la mort de primera mà i comparteix casa amb la por. Una població a la que se li ha imposat una legislació que prohibeix els matrimonis mixtos, els matrimonis entre persones de distints “nivells” d’identitat, que obliga a que un xiquet fruit d’una relació israeliana-palestina puga viure en Israel fins els divuit anys per a ser expulsat del país i rebre la condició de refugiat una volta assolida la majoria d’edat.

Palestina està al mig d’un encreuament d’interessos on no és sobirana. La ignorància i la inacció internacionals perpetuen una realitat que assassina i borra l’existència d’aquest poble. Els periodistes sols poden tractar de contar-ho contra interessos i pressions, quan no ho fan, desinformen i contribueixen a esborrar aquesta realitat.