Quin model de radiotelevisió pública volem?

A quasi mig any després del tancament de Radio Televisió Valenciana, el debat entorn al manteniment de les televisions públiques i la llibertat d’expressió no està, ni molt menys, conclòs.

La qüestió, evidentment, no acaba dins del territori espanyol. Actualment, a Grècia es sostenen sis canals privats, tots “propietat de magnats de la marina mercantil i de la construcció”, tal i com ha apuntat Babis Kokosis a la conferència Llibertat d’Expressió. Front als atacs al sistema audiovisual europeu que tingué lloc el dijous passat a València organitzada per Global Network For Rights and Development. Després del tancament de la televisió pública grega el passat més de juny, a càrrec del govern del país –i de forma premeditada-, els casos de Tele Madrid o de la radiotelevisió valenciana han seguit engrossint el llistat de cops que venen succeint-se contra la llibertat d’expressió, contra el treball digne dels professionals de la comunicació, contra la democràcia i els drets dels ciutadans a gaudir d’un servei públic de informació.

És cert que, per exemple en el cas de la Ràdio Televisió Valenciana, aquest servei públic ha estat, molt de temps, niu de corrupcions per part de la classe política dirigent i que l’ètica periodística i democràtica ha estat posada en dubte, amb raó, per gran part de l’opinió pública.

No obstant, cal no perdre de vista que s’està matant una llibertat, que s’està perdent un canal de informació propi que, amb els canvis adequats, pot fer un gran servei públic a la ciutadania i, a més, en la llengua que ens és pròpia. El debat, doncs, versa ara sobre la construcció d’un servei futur que lluite contra les aspiracions privatitzadores de la classe política per a rendir, a la ciutadania, transparència i pluralisme. Tenim dret a ser informats d’aquesta forma, al igual que tenim dret a una educació i una sanitat públiques.

“Quin és el model que volem ara?” Aquesta era la pregunta que es feia el president de la Unió de Periodistes Valencians, Sergi Pitarch, en la mateixa taula redona. Com a portaveu de la Unió de Periodistes confia en que la base fonamental de la futura RTVV és un model de contrapesos, així com que es cree un consell de redacció que no responga a les necessitats del poder polític i en el que estiguen representats tots els sectors de la ciutadania. A més d’establir un mecanisme de control que evite que es creen pèrdues i es genere el deute tan gran que ha acabat, almenys és una de les raons oficials, amb la radiotelevisió. En definitiva, un pla de contrapesos i fiscalització.

 

Taula redona a la Nau amb Sergi Pitarch, Babis Kokosis, Vicent Garcia Devis, Vicent Mifsud, Rosa Solbes i Margarita Lorente. Debat sobre el futur dels models de radiotelevisió públiques valencià i grec

 

Per la seua banda, Vicent Mifsud, president del Comité d’Empresa de RTVV, afegeix la prioritat d’un mitjà que mantinga “la nostra llengua”. “La nova RTVV ha de ser pública, amb treballadors públics, amb condicions laborals dignes i direccions autònomes i independents”.

Tot i això, sense una concepció de que la informació ha de ser un servei públic i no moneda de canvi d’empreses privades que fan d’aquest dret un negoci, amb tota la precarietat que açò comporta per al periodisme, per als continguts audiovisuals de qualitat i per a l’ofici del professional de la comunicació, cap model digen serà viable.

La periodista Rosa Solbes feu un poc més d’autocrítica, doncs admet que no es pot parlar de futur sense mirar el passat i es preguntava com era possible, en tant que professionals, haver acceptat “allò inacceptable”. “Entre el poder i el voler ahi la hem fastidiat”.

Molts dels ciutadans valencians –jo mateixa, també com a periodista- ens seguim preguntant com determinades pràctiques han estat possibles tots aquest anys (infondre lloances al Partit Popular, ser veu d’un anticatalanisme ranci, amagar assumptes tan greus com el de l’accident de metro de València). Ens preguntem on estava l’ètica periodística, on estava la vocació de servei públic, plural i transparent. I durant anys ens hem sentit desapegats de “la nostra radiotelevisió”. Sé, per una altra banda, que potser mai sabrem fins a quin punt les veus que han estat més crítiques –que han hagut moltes- foren arraconades, foren callades; que no sabrem a que s’han hagut d’afrontar els professionals a nivell intern –també es tractava de feines i sous que sustentaven famílies, no ho oblidem-.

Confie en que si alguna cosa bona ha d’aportar aquesta situació, és el canvi. El canvi cap a un mitjà de comunicació que de veritat aspire a servei públic, transparent i plural, dirigit per persones competents i amb treballadors amb professions dignes. Però no depèn solament dels professionals en sí, depèn de la consciència ciutadana, sobretot perquè està en les mans dels ciutadans –teòricament, en tant que societat democràtica que som- exigir uns representants polítics que aspiren a un determinat model de societat.