Fa just una setmana que s’anuncià el tancament de Ràdio Televisió Valenciana i, en un primer moment quasi ni em vaig immutar. Sí, supose que m’estranyà que fos El Mundo (un mitjà nacional i relativament llunyà a València) qui donés l’exclusiva sols poques hores després que la Justícia anunciés l’anul·lació d’un ERO que afectava vora un miler de treballadors i que obligava l’ens, d’alguna manera, a readmetre els acomiadats. Una victòria clarament celebrada per tots els afectats, i celebrada per mi simplement pel fet que sentia felicitat pels grans professionals que he tingut la immensa sort de tenir a la carrera com a professors (però no perquè fos un mitjà que freqüentment veia –això va acabar amb Babalà-).
A continuació foren més els mitjans de comunicació els que es sumaren a aquesta informació i, si això era cert, em costava creure que una rabieta d’un President o d’un partit acabés de cop amb el seu màxim instrument de propaganda a la Comunitat. Però era cert i els meus sentiments passaren a ser de incredulitat i, potser, estupefacció.
Les hores següents estigueren plenes de reivindicacions, de periodistes fent periodisme!, fent el que no s’havia aconseguit mai a la Cadena. De manifestacions contra el tancament, de veus en antena defensant allò que durant anys els havia silenciat (músics, les víctimes de l’accident de metro…), i em semblava contradictori, i vaig sentir vergonya aliena. Vergonya d’escoltar gent que deia que haviem perdut “un referent educatiu”, quan ha estat niu de les pitjors pràctiques corruptes d’aquest país, de propaganda governamental del PP, de negar uns orígens lingüístics, de negar la nostra cultura anul·lant músics, anul·lant història, de debats bruts… Per això no sentia pena, i he de confessar-ho. Alguns dels 700 llicenciats en Periodisme i Comunicació Audiovisual ara estan preocupats perquè si es tanca, es tanca una eixida laboral de l’àmbit de la comunicació en valencià, però és que ni a mi, i apostaria que ni al 70% d’aquests llicenciats (per no dir més), se’ns ha tancat cap porta perquè no l’hem considerat en quatre o cinc anys de carrera. La imatge que s’ha construït bona part de la societat és un problema de fons que cal mirar i analitzar perquè si tanca RTVV ho farà amb un 3% d’audiència.
Fa just una setmana que no sé que dir, ni què pensar, ni què escriure sobre aquesta situació. Perquè és imprescindible un mitjà audiovisual públic i de qualitat en la nostra llengua, de proximitat amb la nostra cultura. No s’ha de tancar, però sí que ha de canviar.
Taula redona sobre el tancament de RTVV organitzada pel BEA (Bloc d’Estudiants Agermanats) a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la UV. Foto: Mar Sanjuán
Sé que són molts els professionals que des de dins han lluitat, han reivindicat des de sempre i se’ls ha silenciat. S’han fet coses bones, això ho sé. També sé que no sols són els 1.700 treballadors els que se’n van al carrer, són 1.700 famílies i 120 empreses contant productores, actors, dobladors… que giren al voltant d’aquest ens.
Molt s’ha parlat que els treballadors no sempre poden controlar-ho tot, que mana qui mana. Però açò no és, amb tots els respectes, un supermercat on el caixer ha d’aguantar el que diu el seu cap; açò és periodisme i influïm, els professionals de la informació, sobre l’opinió pública, construïm una realitat. El periodisme és ètica i com deia un article d’Olga Rodríguez “Y entonces… ¿para qué nos habíamos hecho periodistas?”. També som humans, això és cert i això ara no ho pot criticar una ciutadania que tampoc mai ha fet res davant una televisió que clarament amagava, clarament servia els interessos, clarament manipulava… que no ha fet res davant els casos d’abusos sexuals. I ací també caldria una autocrítica, però com tots sabem, en aquesta terreta o impera el ‘meninfotisme’ d’uns o el desencant dels altres.
Però sí he de quedar-me amb algunes paraules, subscric les del sociòleg Rafa Xambò quan diu que “allò que ens unia com a poble contra un mitjà manipulat i amb el que no ens sentíem identificats, aquesta unió, ara ni tan sols la tindrem” i és important per a fer força contra un cop que atempta a la democràcia, un cop comès per un govern que cada vegada ofrena més glòries a Espanya i al seu adorat Madrid en forma de centralisme, sinó de privatització quan aquesta industria es venga al millor postor.
Cal un mitjà públic, en valencià i de qualitat, però cal de veritat.
Periodisme alliberat 