Crec que tenia uns 12 anys quan, alterada, una coneguda em va etzibar: “¿Vas al colegio de El Romeral? ¿pero por qué? es un colegio de gitanos, yo nunca iría ahí…”.
Al llarg de tota la meua etapa educativa m’he considerat una persona altament afortunada per haver estudiat en una escola pública infantil i primària, on he tingut professors altament qualificats, no solament en matèria sinó en valors humans. Professors que m’han ensenyat a ser la persona que hui sóc, a respectar, a reflexionar, a pensar i a defendre el més important en la vida d’una persona, m’han ensenyat a tenir coneixement i a desenvolupar les meues capacitats, i no ha estat un regal, ha suposat un esforç que gratament he assolit. A més, he conegut a moltes persones que estime, molts companys que hui encara són amics, i amb majúscules. Aquesta evolució ha continuat al Institut, també públic, on he gaudit de professionals competents que m’han ajudat a arribar al més alt i que han continuat ensenyant-me i, gràcies als quals, he crescut com a persona. Aquest camí m’ha portat a la Universitat Pública, a estudiar una carrera en la que havia d’entrar amb una nota de tall de 8,32 i hui en dia no podria dir que sóc el que sóc, i tinc el que tinc, si no hagués estat gràcies a ells i a l’ensenyament públic de qualitat.
Sé valencià, sé castellà, sé anglès i sé francès. No m’han regalat res, tot ha estat fruit del meu esforç. He conviscut amb gent de tot tipus, amb gent problemàtica o amb la vida solventada, i això m’ha mostrar la realitat de les coses, m’ha ensenyat la importància del respecte i la integració, i és el pensament lliure i no adoctrinant el que condueix la meua vida.
Hui el Govern és capaç de parlar-nos de falta d’educació quan, sense quedar-nos res després d’haver retallat en beques, professorat i material; quan es carreguen l’educació pública a través d’una reforma que és purament ideològica amagada de privatitzacions, pensament retrògrad i classista; sols ens queden els crits, el soroll i els límits amb piquets i gestos no justificables, però en part comprensibles, per a, com a mínim, desfogar-nos.
Monsterrat Gomendio ha estat capaç de dirigir-se als ciutadans per a felicitar aquells que no han secundat una sèrie de “lemes demagògics, simplistes i en molts casos ofensius”, mentre altres polítics s’han dedicat a dir que aquesta vaga ha estat un fracàs quan, objectivament, s’estan veient les aules buides i uns carrers replets de gom a gom.
Ens acusen de violents i feliciten a la majoria silenciosa perquè els encanta l’adoctrinament i l’esclavisme que serveix als seus desitjos i manté ‘calladets’ i expectants als ciutadans. No és una falta d’educació una Llei únicament recolzada per la majoria absoluta del PP que ens lleva llibertats, que priva als que menys recursos tenen i que es dirigeix a ser la més retrògrada de la democràcia? No és greu amenaçar els professors de que no cobraran si secunden la vaga i de poca vergonya fer un discurs demagògic en dir que aquests diners serviran per a pagar beques, quan ells són els que ens l’han furtat primer i ara pretenen pagar els seus errors amb els drets dels altres?
No és açò violència?
Periodisme alliberat 