València, amor i odi

Hui és el dia dels valencians. Hui és el dia d’un poble completament contradictori. És curiós, com es pot estar tan devanit per formar part d’una terra, d’una cultura, d’una llengua, d’una empremta… I, alhora, no obstant, sentir-se plenament desarrelat, com si no hi fores, com un estranger en un lloc desconegut i nou, però que tampoc té massa ganes de descobrir.

Aquest matí he passejat per València, però no, no he pogut ni tan sols apropar-me a la plaça de l’Ajuntament per a veure com els polítics corruptes d’aquesta Comunitat es dediquen a fer lloances d’una terra que, diuen, senten seua, mentre l’himne d’Espanya acompanya el seu discurs en un valencià ben forçat. No m’apeteix veure com els ‘blaveros’ de torn enalteixen senyeres (algunes amb elements feixistes) al vent i proclamen amb ràbia el més pur sentiment anticatalanista, que en pobles com Burjassot han convertit en violència per a rebentar un 9 d’octubre que no creuen adequat ni seu. Una senyera, per cert, que em fa mal a la vista.

València: també formes part de la meua identitat i, no obstant, de vegades vull fugir. Eres la meua llar, la meua llengua materna és el valencià. He crescut en valencià, he anat a l’escola en valencià, estime en valencià i somie en valencià. Estic enamorada de totes i cada una de les muntanyes d’aquest paratge, estime cada gra de sorra, cada quilòmetre de Llevant i de la costa mediterrània que banya la meua infantesa. Estime la història d’aquest poble, la cultura, la literatura, la lletra… els poetes i poemes.

Potser estime, inclús, el conflicte que fa que siga més jo, que fa que vullga defendre amb més estima el que també em pertany i, és açò mateix, el que em crea més identitat.

 

València, amor i odi. 9 d’octubre 2013.