Em pregunte què condueix a que els polítics (d’uns partits més que d’altres) es senquen reis i reines dels palaus que creuen propis, es senquen mereixedors de certs privilegis i lloances, es senquen amb el dret de manipular i canviar les lleis al seu antull, de modificar la vida de la ‘plebe’ sense cap mirament, sense cap comprensió. No es suposa que serveixen als ciutadans? No es suposa que són representants del poble? No es suposa que el seu treball es deu al nostre benestar i que, si ho requerim, han de donar explicacions i parlar?
Concentració per l’Educació Pública. València 30/09. Foto: Mar Sanjuán
Per què callen? Rodes de premsa sense preguntes, reportatges que queden sense la versió del Partit Popular perquè simplement es neguen a respondre (dos companys de carrera han hagut d’entregar els seus treballs sobre grups polítics i ensenyament públic sense la versió del PP perquè no els volen atendre). Es neguen a plantar cara però claven la punyalada per l’esquena mentre s’amaguen darrere d’un seguici que els xupla el cul. Per a representar al poble, primer han d’escoltar-lo.
Concentració en favor de l’Educació Pública. València 30/09/13. Foto: Mar Sanjuán
Aquesta reflexió sol rondar-me pel cap, però ahir va sorgir amb més força en la concentració que va organitzar el Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament front a la seu del PP a València, una concentració en suport als docents de les Illes Balears que es troben en vaga indefinida en favor d’una educació pública de qualitat, en contra de les retallades i de les polítiques dutes a termes pel govern popular, així com en contra del TIL (‘tratamiento integrado de lenguas’) que discrimina el català a les escoles. Una situació que, no ens enganyem, es viu igual al País Valencià.
València 30/09/13. Foto: Mar Sanjuán
M’imaginava els integrants del PP dins dels seus despatxos grossos de poder i caviar ennuegant-se a riallades de les 200 persones que ens concentràvem fóra i dient “ja tornem a la rutina, a saber per què es manifesten ara”. Aquestes paraules, per cert, estan basades en fets reals, les va dir el conseller Miquel Domínguez front als micròfons dels periodistes convocats a una roda de premsa en l’Ajuntament ja fa uns mesos, mentre un grup de ciutadans es manifestava al carrer.
Aquella expressió, que em va generar impotència i estupor (per principiant, sembla), no va causar cap rebombori entre els meus companys periodistes, tan acostumats estan a que els polítics rellisquen i es senquen en la potestat de dir el que els vinga en gana?
No es tracta de parlar sols quan s’està a l’oposició ni de fer alardo d’un ‘diàleg’ que realment mai duen a terme, ni de fer lloances a la ‘majoria silenciosa’, que els encanta tenir-nos ensinistrats. Ja està bé de ser representants i no representar-nos, ja està bé de llevar drets públics i d’excluir-nos de la societat. No escolteu el poble, però seguim tenint veu.
Periodisme alliberat 