Sóc periodista, i com a tal he d’afrontar el fet de ser coneixedora de la realitat per molt cruel que em parega; informar els ciutadans perquè aquesta és la meua vocació.
Cada dia els mitjans de comunicació ens saturen d’imatges brutals de guerres, assassinats, accidents, sang i més sang… inclús fotografies morboses sobre alguna anècdota sàdica que un assassí en sèrie es col·lecciona. Imatges front a les quals els humans ja ens hem immunitzat. Ja res ens afecta. Som superherois, enhorabona!
Sóc periodista i humana. Immune? No a tot. L’escrit que faig hui és des de la més pura indignació, des de la pena més gran que surt del meu cor.
Aquesta setmana es celebren els bous d’Algemesí, una brutal ‘tradició’ en la que es dediquen a matar a bous de menys d’un any (un gran repte per a desenes de borratxos del poble). Pot semblar una simple activitat més de les immenses barbàries que conformen el patrimoni d’aquest país; però hui també es porta a debat del Congrés la iniciativa d’Esquerra Plural per abolir el Toro de la Vega, una ‘tradició’ que permet que un centenar de persones es dediquen a perseguir un bou pel camp avassallant-lo amb llances fins la mort. Aquestes són només dues de les ‘grans festivitats’ que es celebren als nostres carrers, i per a mi és impossible suportar-ho. Cada vegada que veig la mirada de sofriment d’aquest animals, la crueltat de les gravacions… no puc evitar sentir fàstic per la raça humana. Fàstic, impotència i ganes immenses d’estacar-li alguna llança a algú d’aquests assassins i malalts mentals (Ay! Pues sí! tinc vena assassina també… què humana sóc!).
Els defensors del maltractament animal s’escuden en que “contra les tradicions no es pot fer res”. Doncs bé, en Pakistan durant molts anys era part de la cultura que els homes tingueren el dret d’assassinar la seua dona si cometia adulteri, en moltes parts segueix estant ben vist que aquestes siguen maltractades si així ho considera el marit, i el maltractament també inclou el destrossar-li la cara amb àcid o oli bullint. Durant l’època antiga, també era tradició matar els bebès deformats llançant-los per un barranc i si parlem de temps més recents, en Espanya la dona havia de quedar-se a la llar i no treballar ni estudiar perquè era així la cultura i la tradició, tampoc era estrany veure com més d’una rebia una bufetada en algun anunci de televisió perquè no havia satisfet els desitjos del seu ‘amo i senyor’ marit. Vos pareix massa cruel? I això que no m’he dedicat a fer una llista de tradicions letals de la història de la humanitat, i això que no he posat cap foto (Internet està replet però no tinc estómac per a descarregar-les).
Aquestes tradicions masclistes dubte que tinguen molts defensors actualment en la nostra societat. Afortunadament, hi ha coses que han canviat. Això sí, segueix havent un gran sector que incomprensiblement disfruta de la violència gratuïta, dels sofriment d’un ésser innocent, un sofriment que es reflexa als seus ulls, com de incredulitat per la caça que li assetja, una caça amb només una finalitat: satisfer les tradicions d’uns bojos humans.
A humanitat li sobra l’accepció moral que la defineix com a “compassió, altruisme i altres valors morals positius”.
Periodisme alliberat 