La decepció generada entre ciutadans per l’“Operación Palace” emesa el passat diumenge en La Sexta està, des del meu punt de vista, mal plantejada. No és Jordi Évole el que, en sí, pot haver decebut. Després de tot, el seu paper a la televisió va començar amb el “follonero”, i el cabrejar grans autoritats, professionals de la informació i, ara, una ciutadania sencera, fou el que, en el seu moment, li donà carta d’entrada al món de la televisió. El que ocorre és que ho volem tot mastegat, i si no ens diuen que es tracta de gènere humorístic, ens cabreja la nostra falta d’eloqüència.
És cert que, actualment, Jordi Évole és una de les icones del periodisme ben fet, que destapa veritats incòmodes i que ha emprat un mitjà líder i massiu per a difondre escàndols i veritats com el de l’accident de metro de València. I tot i que podríem considerar que ha passat a una etapa “més madura” en la que costa entendre que es permeta aquestes llicències de novel·lista, com apunta Javier Rodríguez Marcos a El País; també ens ha mostrat una clara veritat: i és que ens podem arribar a creure tot el que ens diuen per televisió arribant a ser prou manipulables (sobretot si els que t’asseguren les mentides són personalitats de la talla de Iñaki Gabilondo). Sí: tot ho hem de posar en dubte i hem d’obrir els ulls, aquesta és la lliçó. Una lliçó que, per una altra banda, li costarà les crítiques a Évole, i a La Sexta, d’ara endavant. Sobretot d’aquells que més ganes li tinguen: “Ai! Però ara qui m’assegura que no m’està mentint una altra vegada?”. No obstant, recorde: el programa no formava part de “Salvados”, es deia “Operación Palace, una Historia de Jordi Évole”, una relat difícil de creure quasi des dels primers minuts de l’emissió i que va fent-se més ridícul conforme avança el temps. És a dir, senyals per a que l’espectador se n’adone que és una gran mentida no li falten.
Bé, al marge de crítiques o lloances per la lliçó periodística o moral aportada, està el tema del 23F. Després de 33 anys, encara hi ha molts interrogants que no s’han resolt i moltes teories ja escrites, potser als mitjans més minoritaris o indrets menys visitats. La televisió no ha dit res que no s’hagués reflexionat ja abans, com bé apunta Guillermo López al seu Blog La Página Definitiva.
S’ha generat un fals documental, el temps i la influència del qual podrien haver-se emprat per a parlar de coses més interessants, inclús per a parlar d’un tema que, després de més de trenta anys, encara no es pot treure a la llum en aquest país (idea reforçada amb la conversa posterior que s’emeté a la cadena); i no, com ha ocorregut, per a tornar a recordar la raó per la qual el Rei fou legitimat al seu càrrec i enaltir lloances passades cap a ell en un moment en el que la institució monàrquica està de capa caiguda. No es tractava de llavar cares una altra vegada.
El que pot ocórrer ara és que l’actual debat es centre en la innocència (o ignorància) ciutadana, en els periodistes convertits en escriptors de ficció i vaja passant de llarg la realitat. Una realitat, tal i com ha indicat Soledad Gallego Díaz aquest matí en Hoy por Hoy de la Cadena SER, com la del Debat de la Nació que té lloc hui dia 25 de febrer.
És la realitat la que supera la ficció moltes vegades, i no al contrari.
Periodisme alliberat 