La hipocresia del paradís Occidental

No sabria com, però tots aquests polítics, autoritats, tant de les forces de seguretat com les eclesiàstiques, així com algun que d’altre pseudo-periodista portaveu de la xenofòbia més rància, haurien, i ho dic amb claredat, sentir el patiment de la guerra, el patiment d’una pèrdua dolorosa i injusta, el patiment de la misèria, de la fam, i el de l’extrem d’arriscar la vida per creuar a un futur suposadament més pròsper. En definitiva, el no tenir res a perdre perquè ja tot s’ha perdut enrere.

No sabria com fer-ho, perquè ni tan sols nosaltres, les persones de a peu, ens imaginem aquesta forma de vida a la que es veu condemnada la major part del món i que, nosaltres, còmodament al nostre paradís occidental que exalta el respecte pels Drets Humans i els condemna des dels despatxos més luxosos, observem passar a través dels mitjans de comunicació abans que desaparega de la pantalla i de les portades fent-nos oblidar que existeix fóra de l’agenda-setting.

Fotografia de Paul Hanser. Guanyadora del World Press Photo 2013. Durant els funeral de dos nens a la guerra de Síria.

Em sorprèn, o més que sorprendre’m, m’angoixa. M’angoixa aquesta falta de sensibilitat, d’humanitat. El pensar que aquells que tenen la potestat legislativa i executiva per fer alguna cosa en aquest món desestructurat, no se’ls eriça ni tan sols el vell quan apareixen testimonis de siris que fugint de la barbàrie d’una llarga guerra ètnica i política, han recorregut quilòmetres, en alguns casos pagant a màfies per a arribar, i no sempre, a les portes d’una Unió Europea que rebutja el seu asili (excepte Suècia). No se’ls eriça la pell front als 140.000 morts (segons l’Observatori Nacional pels Drets Humans en aquest país), front a les violacions, les tortures, els bombardejos… i els milions de refugiats (2014 pot acabar amb 4 milions, segons ACNUR) que busquen un emplaçament i, en la major part dels casos, es troben al llimbs de la il·legalitat o arribant, fins i tot, al Marroc per a creuar les portes a Europa.

Un jove abraça la seua germana rescatada a les runes després d’un bombardeig en Alepo (Síria). REUTERS

I una vegada a les portes, alguns guàrdies civils els disparen pilotes de goma provocant morts entre el munt d’estrangers que s’aferraven als seus flotadors per a passar a Espanya. Tampoc se li cau la cara de vergonya al ministre del Interior, Jorge Fernández Díaz, en defensar aquest crim, en dificultar informació i en amagar o desplaçar el problema a les “aigües del Marroc”. Però no és l’únic al que li manca la decència a l’hora de tractar amb aquesta catàstrofe social, també aquell bisbe que qualifica els immigrants d’“ocupes” o simplement al “Nobel de la Pau” que no s’asseu a parlar amb altres instàncies internacionals i altres països que, d’una manera o altra, podrien dirimir aquesta sagnant tragèdia que viu Síria encara hui. No hi ha interès, ni empatia, ni humanitat.