Sexualitat i poder

Al marge de totes les qüestions que ja venen plantejant-se des de fa un temps sobre el dret de les dones a poder elegir (per si encara no queda clar: no som idiotes i tenim criteri); sobre les qüestions ideològiques o religioses; el tema de la salut i les objeccions o no dels professionals sanitaris; les condicions socials a les que es veuran abocades mares, per imposició, sense recursos o les que avortaran clandestinament amb poques garanties i, a més, considerades unes delinqüents pel codi penal… Al marge de tots aquests debats, hi ha una qüestió que no s’està plantejant i que a mi, personalment, m’inquieta.

Fotografia agafada de http://mujeresantecongreso.org/category/noticias/

“Puc entendre”, i ho remarque entre cometes, que els “Legionaris de Crist” s’imposen a aquest atemptat contra la vida que, diuen, és l’avortament. Però, per què els polítics, per què el Govern i l’autoritat, s’obstina en controlar aquesta privacitat, aquesta part tan íntima de la vida de les persones? Per què els preocupa la maternitat, per què els preocupa el cos de cadascú (cadascuna, més bé)?

Podem creure que els inquieta el fet de garantir la vida; però aleshores, hauríem de plantejar-nos altres qüestions: per què donen el seu suport a guerres massives? Per què retallen drets socials que minven les condicions de persones amb dependència? Per què preserven condicions que deixen a les persones sense llar, sense treball, sense recursos per a endur-se un mos a la boca? Per què imposen el copagament farmacèutic a malalts crònics? Per què lleven el dret sanitari a espanyols que marxen tres mesos a l’estranger per tal de provar sort en llaurar-se un futur que ací no se’ls és permès? Per què tan ímpetu en una vida que no hi és i tan poca atenció, per no parlar de menyspreu, a les que ja hi són?

 

Arnau Bach (Barcelona). Público.es

 

Hem tingut i tenim la tendència, en la modernitat europea, de relacionar el poder amb el dret. Entenem el poder com a vertical, però aquest s’exerceix mitjançant la disciplina i la vigilància. El poder no està solament en la repressió, deia el filòsof francès Michael Focault, sinó en “fer parèixer com a bones, desitjables, certes formes d’existència” a través de la major subtilitat en el discurs o altres dispositius.

Per tal de garantir el poder, els governs i els Estats elaboren tecnologies amb la finalitat de controlar els ciutadans i establir “subjectes funcionals en societat”. Quan parlem de poder, aleshores, parlem de poder sobre el cos. La biopolítica implica disciplinar els individus, dirigir-los a certs llocs per tal d’assegurar la coexistència social i la desigualtat.

“Bio” (o “vida”, en aquest cas en sentit de principi i fi d’un individu en la polis) és un element de la política i part de la qüestió i el control que s’exerceix sobre la sexualitat al llarg de la història. Potser reprimir l’avortament no és de les tècniques més subtils (més bé es tracta d’una repressió directa) però serveix per a exemplificar sobre la tendència o la necessitat dels polítics i l’autoritat de controlar el cos i tota la seua dimensió.

En la Modernitat ja apareixien una sèrie de subjectes sobre els que calia tenir control per tal de garantir un cert “benestar social”: parlem del “boig com a exclusió” (apartar, aïllar aquells subjectes que no entren dins del concepte de “normalitat”); parlem de “l’homosexual com a perversió” (es feu un anàlisi clínic de totes les formes d’anomalies que podien afectar l’instint sexual- com a instint biològic- per tal de corregir-les); parlem del “xiquet que es masturba” (el que implicava una pedagogització del seu sexe); i parlem de la “dona histèrica” (el cos de la dona fou categoritzat integralment saturat de sexualitat, la qual cosa comportava la necessitat de regular la fecunditat, l’espai familiar i la vida dels xiquets).

Tot aquest dispositiu històric el seguim veient en les formes més subtils de control, des d’encaminar un nounat a determinades tendències de gènere: el blau és masculí i el rosa femení; les nines són per a les nenes i els cotxes per als nens… al manteniment de certs aspectes del model de família burgesa sorgida en la Modernitat, que implica és clar, que no li siga permesa la reproducció assistida a una mare soltera o a una parella d’homosexuals perquè no acompleixen amb els estàndards desitjables.

La prohibició de l’avortament forma part, aleshores, d’aquest entramat de poder sobre el cos que la política emana.

 

“No s’ha de descriure la sexualitat com un impuls reticent, estrany per naturalesa i indòcil per necessitat a un poder que, per una altra banda, s’acarnissa en sotmetre-la i sovint fracassa en el seu intent de dominar-la per complet. Apareix ella més bé com un punt de passatge per a les relacions de poder, particularment dens: entre homes i dones, joves i vells, pares i progenitura, educadors i alumnes, pares i laics, govern i població. En les relacions de poder la sexualitat no és un element més sord, sinó més bé, un dels que estan dotats de la major instrumentalitzat: utilitzable per al major nombre de maniobres i capaç de servir de suport, de frontissa, de les més variades estratègies” [Foucault, 1998:62]