Imagina, Gallardón, que pots quedar-te embarassat; però resulta que hi ha un Govern, molt malvat, que no fa més que retallar recursos socials i empobrir cada dia més a la població. I resulta que estàs en l’atur, la situació econòmica no és massa bona i saps que no podries aportar-li al xiquet la vida que desitjaries com a pare. Però continues vivint (o sobrevivint) i un bon dia el metge et confirma la mala noticia de que hi ha una malformació en el fetus. Però, potser penses que vivim una època d’avanços científics i cada vegada hi ha més pedagogues i metges especialitzats en persones amb malformacions i que podrien donar-li una oportunitat de integració social al nen (ai no! Que també ens estan llevant ajudes a la dependència i les sanitàries!).
Aleshores decideixes avortar, però què passa? Que un Govern retrògrad i extremadament conservador ha decidit que és un delicte, i tu creus que haurien de comprendre la teua decisió perquè, a més, és el teu cos; perquè a més és la teua vida, una vida que ja ha passat a ser menys “sagrada” que la del teu fetus. Però és que, a més, tota la comissió que ha decidit redactar la llei està conformada per dones, que no poden quedar-se embarassades, cosa que li resta sensibilitat a l’assumpte. I et desesperes perquè no saps a qui acudir, perquè la teua vida comença a complicar-se; i un bon dia discuteixes amb un amic que està totalment d’acord amb la nova llei i que inclús equipara la depuració racial nazi amb la possibilitat d’avortar si el fetus està mal: “No hi ha una vida més vàlida que una altra”- et diu- “tornem al nazisme? A buscar la perfecció de la raça?”. Poc temps després aquest amic teu es queda embarassat i no vol ser pare, aleshores decideix avortar i com té recursos econòmics se’n va a França. I mentrestant, la teua vida per condició social i per una llei absurda ha estat portada a una situació desesperant a la que s’ha sumat una vida que t’han forçat a assumir.
No hi llei que obligue a una dona a ser mare. Perquè les dones que no volen ser mares, pel motiu que siga i sempre just (el seu cos i la seua vida són motius suficients) seguiran avortant, i ho faran de forma clandestina agreujant les condicions dels sectors més empobrits o altres, amb més recursos, viatjaran a l’estranger. I les que no puguen avortar potser porten un nen a un món sense facilitats socials i econòmicament destrossat, a un món en el que, simplement, no desitgen embarcar-se en la maternitat.
És una llei ideològica que ens equipara a països de l’Àfrica, Llatinoamèrica i Orient Pròxim i que ens converteix en un país que ha retrocedit més de trenta anys en la seua història, i és que es veu que alguns tenen molta enyorança del passat.
Ens governen els hipòcrites i els que, molt defensen una vida que encara no ha nascut, mentre rebenten les que ja estem al món.
Periodisme alliberat 