Entrevistes / Llibres, Assajos...

Entrevista a Rafa Xambó: “Les solucions als problemes socials no són mai tecnològiques; són culturals, socials i polítiques”

Entre al seu despatx, ara buit i fred perquè la Facultat de Ciències Socials és nova. Rafa Xambó, doctor en sociologia de la Universitat de Valencia, m’espera per a parlar sobre el seu llibre o tesis doctoral, ‘Comunicació, política i societat. El cas valencià’.

Què et va impulsar a escriure aquest llibre?

No hi havia cap estudi sistemàtic sobre els mitjans de comunicació al País Valencià i era un buit important. Des d’una perspectiva sociològica vaig considerar que era una investigació molt necessària. A més, era un àmbit que, feia molt de temps, estava estudiant. La qüestió també era destacar la importància social de la comunicació, que moltes vegades està camuflada com un instrument de la política.

Tal i com dius al llibre, a la fi de la Dictadura, el valencianisme era un moviment sòlid que arribava a totes les forces democràtiques. Creus que el retard o l’absència d’aquest moviment als mitjans de comunicació ha fet que no s’enfortira o desaparegués en molt àmbits?

Sí, hi ha un fort desequilibri de les potencialitats del valencianisme cultural i del valencianisme polític a la fi de la Dictadura, i hi ha escassos recursos des del punt de vista de la cultura de masses; aleshores sí que és un factor important el fet que en el seu moment no es pogués consolidar una mínima indústria de la comunicació autònoma de l’herència del franquisme, i això s’ha pagat i es continua pagant.

Com és possible que durant la Dictadura hi hagueren més intents de premsa alternativa al País Valencià, i ara, que es suposa que es gaudeix de més llibertat d’expressió no hi hagen gaire? És una qüestió política, econòmica o social?

En aquell moment es seguien moltes projeccions de fantasia, ideals. D’alguna manera es cobria amb entusiasme el desconeixement que es tenia sobre les possibilitats reals i el desenvolupament de nous mitjans. Quan es va poder i es va intentar, es va veure que no era tan senzill, que calien molts diners, molta paciència, i que no hem tingut mai entre, diguem-ne, la burgesia valenciana un sector de burgesos il·lustrats almenys suficient per a posar diners per a dur a terme un producte de periodisme de qualitat al servei de la informació. Això no ho hem tingut mai, a diferència d’altres comunitats.

Per què no hi ha quasi reivindicacions per l’ús del valencià o català als mitjans? És una qüestió econòmica pel fet de tenir més o menys audiència, o és una qüestió social en el sentit que les persones ens hem fet conformat amb el que hi ha?

Bé, sí que hi ha necessitat i de fet es veu, per exemple, amb el moviment Escola Valenciana, que mostra que hi ha una part important de la societat valenciana molt viva, molt desperta, molt reivindicativa, molt crítica i, al mateix temps, molt unitària, perquè participa, inclús, gent del Partit Popular, regidors del PP donen suport a les Trobades d’Escoles Valencianes; és a dir, sí que hi ha una part de reivindicació. També hi ha periòdics que fan una part en valencià, és insuficient, però també és cert que els índexs de lectura de premsa al País Valencià estan sota la mitjana espanyola. No obstant, sí que hi ha una difusió important del valencià a través d’Internet; aleshores, ara mateixa no té massa sentit plantejar-se un diari en paper escrit, i més en aquesta crisi econòmica, quan molts diaris s’estan plantejant la seva migració a Internet.

La concepció del castellà com a símbol d’estatus i la reacció conservadora de defensa del valencià entès com a no català i expressat, paradoxalment, en castellà; creus que ha tingut molt a veure amb el paper dels mitjans de comunicació, com per exemple Las Províncias, i que per tant els mitjans són, o poden esdevenir, instruments al servei dels polítics?

Ho són claríssimament, i això és el que pot permetre comprendre que la transició política al País Valencià no s’ha acabat; perquè no s’ha resolt tota la utilització de la denominació de la llengua com una manera de bloquejar qualsevol iniciativa política, cultural; que els mitjans qualifiquen de catalanista una operació per a bloquejar-la. La dreta, quan es veu una mica acorralada, immediatament torna a traure el fantasma de l’anticatalanisme, cosa que vol dir que la transició encara no s’ha acabat.

Font: foto pròpia

Respecte dels mitjans, creus que ara hi ha més diversitat ideològica o ens fan creure que hi ha? Perquè, pel que sembla, grans empreses de cablejat, per exemple ONO, controlen més d’un mitjà.

El més greu és que ONO, per exemple, empra infraestructures públiques, que són concessions del poder públic, aleshores haurien d’oferir-se més opcions; una televisió més pública, més comunitària.

Sembla que la privatització dels mitjans té inconvenients, però que esdevinga un sector públic tampoc comporta moltes millores. Quina seria la solució? Que hi hagués un òrgan independent de comunicació ajudaria? O és una utopia perquè mai es podrà estar al marge de la influència política?

La solució és que els mitjans públics actuen de manera autònoma dels mitjans polítics i això està provat com un model d’èxit en altres llocs d’Europa. No és utòpic, i això es pot veure en altres experiències que abans es pensaven utòpiques i ara no ho són, com puga ser el fet de llevar-li la publicitat a TVE. El crear un Consell de la comunicació a l’estil del CAC (Consell Audiovisual de Catalunya) seria la clau de professionalitat, de servei a la ciutadania, a la professionalitat… així doncs, no és utòpic. Falta que el sector de la política ho tinga clar.

Amb l’actual marc tecnològic es creu que hi haurà més diversitat, canals temàtics i més propers a les diferents audiències. No obstant, en el cas del País Valencià, per exemple, les concessions de TDT han recaigut de moment sobre TV Popular del Mediterráneo S.A. i en Las Províncias Televisión S.L. Són, per tant, les innovacions tecnològiques la solució a aquest problema?

Les solucions als problemes socials, als problemes culturals, als problemes polítics, no són mai tecnològiques. La TDT permetia aquesta diversitat, però és el control polític del PP el qui no ho ha permès, qui ha concedit totes les llicències a empreses que no havien actuat mai al territori valencià, que està incomplint les lleis, que lesionen els drets dels valencians i d’autonomia, per a fer una crítica sistemàtica i manipulativa del Govern central i afavorir al PP.

Anuncis

One thought on “Entrevista a Rafa Xambó: “Les solucions als problemes socials no són mai tecnològiques; són culturals, socials i polítiques”

  1. El periodista nunca debe faltar a la verdad, y mucho menos cuando lo que esta dando es una noticia, debe ser lo más aseptico posible, cosa que no ocurre hoy, la mayoria de las noticias que leemos y escuchamos son tendenciosas y cuesta mucho extraer la verdad de ellas.
    Hoy solo se buscan titulares, y se echan de menos buenos articulos, en los cuales es totalmente licito que el periodista escriba sobre su vision personal del acontecimiento o noticia.

    Animo ” por un periodismo en libertad”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s